Vaig prendre’m El impostor, de Javier Cercas com
una lleugera lectura d’estiu. I em vaig equivocar! Oblidava que el meu
veí de ciutat juga amb l’assaig i la ficció amb una certa promiscuïtat
que acaba engendrant ideologia. No ho critico, perquè és el que
normalment faig quan em poso a escriure narrativa. He de reconèixer que,
malgrat que Cercas i jo som lluny en la mútua cosmovisió de la
realitat, els seus llibres em semblen fascinants i útils en el sentit
que estan molt ben documentats i que és un narrador excepcional. Ara bé,
ambdues virtuts combinades, en aquest estil on es barreja conscientment
realitat i ficció implica el risc de la manipulació. I això, combinat
amb les amistats perilloses (parlo obertament del tòxic Vargas Llosa)
acaba establint un relat més que discutible, com el que apareix en la
constant de la seva obra literària.
En el retrat literari que d’Enric Marco, l’autor explica l’èxit del seu personatge per la seva gran capacitat de barrejar veritats amb mentides, fets comprovables amb altres que requereixen la fe del receptor. És just el sistema que Cercas fa servir a l’hora d’aproximar-se als seus personatges reals i de ficció. Per blindar-se, és cert, fa servir un gran aparell autodisculpatori a banda de parapetar-se rere la llibertat creativa. Hi dedica desenes de planes a cercar coartades intel·lectuals, disquisicions filosòfiques i monòlegs interiors per justificar la seva mirada parcial. Tanmateix, entre la seva innegable qualitat literària (molt superior a la del seu pare espiritual peruà que avui comparteix llençols amb la Presley) deixa anar càrregues de profunditat molt injustes contra el protagonista de la novel·la, que com bé reitera, no deixa de ser molt representatiu de la desgraciada generació a qui li tocà viure quaranta anys de dictadura, i uns quants més de rèplica monàrquica contra la dissidència que avui vol trencar, democràticament, amb l’actual règim fruit de l’acte de violència de la dictadura. Així, entre la fascinació i la repugnància pel personatge, Cercas deixa anar moltes contra la memòria històrica, contra l’anarquisme, contra la societat civil organitzada, contra els crítics amb el règim de Segona Restauració i contra tot allò que no representi l’ordre vigent de José Luis Cebrián, la família Botín, la Godó, la Borbón i la que avui té gran capacitat de prostituir talent.
La part literària és, sens dubte, interessant, en aquest diàleg perpetu sobre la construcció (o més aviat decostrucció) d’un personatge. Tanmateix, Cercas analitza molt esbiaixadament les circumstàncies històriques que aborda i la lògica que mou als personatges a actuar d’una manera o una altra. Marco, certament, va mentir en aspectes rellevants del seu relat, encara que també va fer servir la veritat. L’ordre que defensa Cercas a la seva obra literària és una gran i integral mentida. També és fals que la memòria històrica sigui morta. Més aviat viu en la clandestinitat de la dictadura política i econòmica que la invisibilitza. El règim que avui defensa Cercas és una mena de dictadura postmoderna, que amb una certa capacitat de propaganda en la línia del ministeri “de la veritat” impulsat per Fraga, els qui tractem de compartir les parts més fosques del passat compartit, som tractats com a dissidents perillosos i bandejats del discurs públic.
De fet, l’independentisme que Cercas tant detesta no deixa de representar això. La lluita per emancipar-se no tant d’Espanya, com de la dictadura que ha abduït els espanyols, i que els fa pensar que és normal impedir votar per decidir coses importants, de la mateixa manera que ningú s’escandalitza pel fet que avui les elits governants hispàniques són conformades per una barreja de cleptocràcia i justificadors de la violència franquista. Allò que avui representa el PP i el neo(primo)riverisme de Ciutadans. I em sap greu que un escriptor del talent de Cercas es deixi entabanar per aquesta mena de gent. Al cap i a la fi, com també confessa en el seu propi llibre, també ell és un impostor.
Afegeix un comentari
Xavi escrigué:
En el retrat literari que d’Enric Marco, l’autor explica l’èxit del seu personatge per la seva gran capacitat de barrejar veritats amb mentides, fets comprovables amb altres que requereixen la fe del receptor. És just el sistema que Cercas fa servir a l’hora d’aproximar-se als seus personatges reals i de ficció. Per blindar-se, és cert, fa servir un gran aparell autodisculpatori a banda de parapetar-se rere la llibertat creativa. Hi dedica desenes de planes a cercar coartades intel·lectuals, disquisicions filosòfiques i monòlegs interiors per justificar la seva mirada parcial. Tanmateix, entre la seva innegable qualitat literària (molt superior a la del seu pare espiritual peruà que avui comparteix llençols amb la Presley) deixa anar càrregues de profunditat molt injustes contra el protagonista de la novel·la, que com bé reitera, no deixa de ser molt representatiu de la desgraciada generació a qui li tocà viure quaranta anys de dictadura, i uns quants més de rèplica monàrquica contra la dissidència que avui vol trencar, democràticament, amb l’actual règim fruit de l’acte de violència de la dictadura. Així, entre la fascinació i la repugnància pel personatge, Cercas deixa anar moltes contra la memòria històrica, contra l’anarquisme, contra la societat civil organitzada, contra els crítics amb el règim de Segona Restauració i contra tot allò que no representi l’ordre vigent de José Luis Cebrián, la família Botín, la Godó, la Borbón i la que avui té gran capacitat de prostituir talent.
La part literària és, sens dubte, interessant, en aquest diàleg perpetu sobre la construcció (o més aviat decostrucció) d’un personatge. Tanmateix, Cercas analitza molt esbiaixadament les circumstàncies històriques que aborda i la lògica que mou als personatges a actuar d’una manera o una altra. Marco, certament, va mentir en aspectes rellevants del seu relat, encara que també va fer servir la veritat. L’ordre que defensa Cercas a la seva obra literària és una gran i integral mentida. També és fals que la memòria històrica sigui morta. Més aviat viu en la clandestinitat de la dictadura política i econòmica que la invisibilitza. El règim que avui defensa Cercas és una mena de dictadura postmoderna, que amb una certa capacitat de propaganda en la línia del ministeri “de la veritat” impulsat per Fraga, els qui tractem de compartir les parts més fosques del passat compartit, som tractats com a dissidents perillosos i bandejats del discurs públic.
De fet, l’independentisme que Cercas tant detesta no deixa de representar això. La lluita per emancipar-se no tant d’Espanya, com de la dictadura que ha abduït els espanyols, i que els fa pensar que és normal impedir votar per decidir coses importants, de la mateixa manera que ningú s’escandalitza pel fet que avui les elits governants hispàniques són conformades per una barreja de cleptocràcia i justificadors de la violència franquista. Allò que avui representa el PP i el neo(primo)riverisme de Ciutadans. I em sap greu que un escriptor del talent de Cercas es deixi entabanar per aquesta mena de gent. Al cap i a la fi, com també confessa en el seu propi llibre, també ell és un impostor.
Afegeix un comentari
Xavi escrigué: 
